En els dos últims anys, la pintura de Joan Mateu ha evolucionat més que en els quinze anteriors. En aquesta exposició d'una evolució pictòrica que va, des de les seves característiques pintures de personatges anònims, fins a les obres més recents on la pintura pren protagonisme sobre la forma.
|
Dates: |
Del 10 de maig a l’11 de setembre |
|
Lloc: |
Casa Pastors. Futur Museu d’Art - Modern i Contemporani de Girona |
| Accés: | Entrada Lliure |
| Horari: |
De dimarts a dissabte de 10 a 18 h. Durant "Girona, Temps de Flors" |
Aprendre a desprendre’s
Vicenç Pagès Jordà
En els dos últims anys, la pintura de Joan Mateu ha evolucionat més que en els quinze anteriors. Després de pintar amb realisme persones, però també paisatges i escenes domèstiques, ha anat abandonant les formes reconeixibles. Recordo que en l’última sèrie de retrats, els fons prenien cada vegada més protagonisme: la pintura s’esquerdava, s’esqueixava, s’engrunava, contrastava amb el traç segur de la figura. Després van venir els quadres de mar i roques, que de mica en mica es van desprendre de les figures humanes. La combinació de geologia, reflexos i esquitxos permetia acostar-se a l’abstracció.
En l’última visita al seu estudi, vaig trobar-hi que les brotxes superaven els pinzells. A terra, sobre els pots de pintura industrial, hi reposava un Black&Decker proveït d’un accessori per barrejar líquids. A Joan Mateu li agrada parlar d’aquests experiments. Sospito que se sent més segur amb la matèria que amb la forma, més còmode treballant la textura que no pas articulant un text. No em refio dels artistes que segreguen un discurs perfectament argumentat sobre el que fan i el que deixen de fer. En Mateu s’estima més pintar que no pas comissariar-se.
El seu últim descobriment són els teixits. Els treballa amb el mateix amor amb què els artistes antics esculpien togues. De sobte, pinta una natura morta de peixos escapçats, o un llimoner moribund que, amb les esquerdes de la pintura, sembla que tingui segles de vida, o bé fa un esbós amb aquarel·la, o una calavera de fang. Una vegada alliberat d’aquell hiperrealisme net i polit, la seva obra es ramifica, avança i retrocedeix alhora perquè no hi ha un progrés –un discurs- sinó provatures arborescents que poden acabar amb èxit o que poden servir per clausurar itineraris, sense que es pugui parlar d’error, sinó d’assaig. És com si durant tot el temps en què ha pintat noies, edificis i piles de llibres hagués anat acumulant una força que ha començat a manifestar-se en els darrers anys, sense pressa, peça a peça però amb la confiança que proporciona l’experiència. L’artesà amb components d’artista va donant lloc a l’artista que no abandona la saviesa de l’artesà, però d’un artesà a qui agrada sorprendre’s a si mateix i, de retruc, a nosaltres. No sabem on va –sospito que ell tampoc-, però el viatge val la pena.
Activitats:
Veure el Programa.
